TRUITA (d’un ou, a la francesa?...)
1. Es posa una paella al foc, la qual s’ha d’untar lleugerament amb oli d’oliva.
Mentrestant...
2. Es dóna un cop sec a la closca de l’ou contra el caire mateix de la paella o del plat;amb mesura,ni fluix ni fort, el just per obrir una esquerda necessària per on, amb llestesa, s’hi introdueixen les puntes dels dits polse de cada mà, ( si no ets d’aquelles persones que es roseguen les ungles hi tens molt de guanyat...) i sense massa contemplacions s’esberla la closca i s’obre, tot deixant que el contingut llefiscós i magnífic de la clara i el rovell es dipositi al bell mig d’un plat fons, ben sencer i net de brossa. S’agafa una forquilla i se’l bat amb ganes, imitant el gest circular que faríem si el volguéssim fer saltar a corda.
Tot seguit...
3.Comunment una persona és considerada prou destre en l’art de la cuina, quan,sense que algú d’aprop seu, pretesament més destre encara, l’hagi d’apressar amb aquell: “Ep!, que l’oli ja es crema...” i aconsegueix tot d’una conjuminar ensems les operacions 1 i 2 amb prou harmonia, de manera que quan la substància en qüestió toca el cul roent de la paella fa: Txiiiiiiiiiiiiit!...Sense gaire estridència ni fum.
Salvats aquets delicats preliminars s’acostuma a respirar a fons (hi ha qui fa veure que xiula) i, mitjançant un parell de moviments precisos amb el canell, es procedeix a estendre l’ou per tota la paella, regularment i sense buits.S’espera uns segons fins que, pura intuïció, hom pensa que de sota ja rosseja... Tot prest i amb la punta de la forquilla es comença la retirada: Per un extrem primer, es fa un doblec, i l’altre després, el següent i el remat final. “Ale, hop!” Un toquet i al plat.
NOTA
El més prudent és no esperar reverències ni aplaudiments.Tanmateix, en el racó més íntim de la persona que ha superat aquest tràngol amb un mínim de llustre, sempre hi queda aquell sentiment únic d’haver posat un fonament trascendent a la seva vida, i com no, dels que l’acompanyen.
